Ajuntament de l'Alcudia de Veo

Dimecres, Octubre 16, 2013 - 15:00
LA BATALLA DE LA SERRA D'ESPADÀ”

RECORDANT el “Alcadiazgo d'Eslida”

l'Alcúdia de Veo, Veo, Benitandús i Jinquer formaven junt amb els poblats del Castell i Vall de Suera, els de Fanzara i els d'Aín, l'anomenat “Alcadiazgo d'Eslida” que va gaudir per llarg temps (al voltant de 283 anys) de gran autonomia. Així i tot, durant este període van sorgint conflictes, més o menys greus, per la qüestió de la pertinença d'estos llocs a la Corona o al Senyoriu de Sogorb; els pobles de la Serra havien sigut entregats, encara que temporalment, a diversos aristòcrates o institucions i a estos no els donava igual ser propietat del Rei que del Duc; la mà dels Senyors solia estar més pròxima i pareixia necessitar el suport dels musulmans, després moriscos. Així, aquella primera convivència pacífica entre cristians i musulmans o moriscos, s'havia anat deteriorant, a la qual cosa es va afegir el tema de “la seua conversió a la fe cristiana que havien acceptat a la seua manera, seguint amb les pràctiques islàmiques de sempre”.

 

Este estat de situacions es manifestava a través dels alçaments musulmans que es van produir nombroses vegades al llarg d'estos anys en tota la Serra. Durant la revolta de 1248-1249, a l'intentar recuperar els castells d'Eslida i Veo, van morir uns cinc-cents hòmens de l'exèrcit reial; com a conseqüència i penalització s'exigia en 1257 un impost de 900 sous a la Serra d'Eslida, amb l'Alcúdia i Veo, la qual cosa va provocar una altra rebel·lió en 1275.

 

Esta i altres revoltes (en 1363 tota la Sierra queia en mans del rei de Castella i es negociava una nova Carta de poblament amb els musulmans al març de 1365, tenint, d'entre ells, ostatges a persones importants en els castells d'Eslida i Sogorb, on van arribar a patir fam els assetjats), van fer que el Castell de l'Alcúdia de Veo (junt amb els altres de la Serra) fora deteriorant-se de de 1342, o potser havia sigut destruït en part durant aquelles hostilitats; per a la seua rehabilitació una altra vegada es van exigir diversos impostos a la població.

 

Tot va eixir a la llum clarament durant l'anomenada “Guerra de les Germanies”, en la que els moriscos van lluitar a favor dels nobles, en compte de posar-se a favor del poble. Al mateix temps els pirates del terrible Barba-Rossa acovardien les costes del Regne de València i pareixia que alguns moros de la Serra els ajudaven. El got del conflicte anava omplint-se amb els nous impostos, càrregues, exempcions i servicis exigits pels Senyors i que acceleraven l'estat de misèria i descontent entre els pobles d'esta Sierra, en els que aflorava per moments un clima de violència que preparava l'anomenada “Batalla de la Serra d'Espadà”.

 

Les “sobremesades” d'Alcúdia-Veo-Suera-Fanzara col·lectivament van passar de 461 a 573 sous i només l'impost de les institucions religioses per a l'Alcúdia i Veo ascendia en 1526 a 160 sous i a pesar que dónes d'eixe any les Mesquites van romandre tancades, els impostos van seguir pagant-se al Duc de Segorbe fins al final del segle. El malestar cada dia era més patent.

 

Així i tot, el començament del segle XV va ser bo per a Eslida i la seua Serra. S'importaven teixits de València i la costa, pescant, formatge, i cànem; s'exportava ferro, plom i estany de diverses mines d'este terme. L'Alcúdia de Veo i el seu terme eren comunitats agrícoles rurals que disposaven també amb artesans i menestrals, comerciants i mercaders. Però “el bo per als pobres… sempre sol durar poc”.

 

En la primavera de 1428 el riu Millars va fer una crescuda catastròfica, deixant ermes unes 47 hectàrees de terra, aigües baix de Fanzara; per a evitar l'abandó i ajudar a la restauració, es va reduir l'impost del cens anual, però la diferència (de 1760 a 1000 sous) va haver de ser pagada per les altres comunitats de la Serra, durant un període de cinc anys. En 1429 s'aproximava una nova guerra amb Castella i al juliol s'ordenaven obres de restauració en els Castells, entre ells el de l'Alcúdia de Veo; en 1430 (23 gener) es va comunicar a la Serra la creació d'un impost especial de guerra de 4929 sous i es va amenaçar amb confiscacions si no s'atenien al que ordena.

 

L'orde social pareixia deteriorat i, precisament per la tensió econòmica; per la qual cosa van començar a proliferar en la Serra bandolers, criminals i lladres que atemorien a estos pobles, fent-se famós un anomenat “Hamet Maymó” natural d'Aín: a una dona musulmana li van robar braçalets de plata en un camí pròxim a Aín; es va assaltar la casa d'una dona en un poble; una parella de Jinquer va ser declarada com a fugitiva en 1448 per la seua incapacitat de pagar un quantiós deute, etc.

 

La població de la Serra va minvar en un 30% entre 1415 i 1512. Eslida va passar de ser la vila més important a convertir-se en un poble secundari en 1451; el seu paper havia sigut usurpat per Fanzara, que s'ubicava en una posició més avantatjosa per al comerç en la vall del Millars.

 

Durant el segle XVI les minories musulmanes de la Sierra estan contínuament condicionades per les conversions forçoses, la lluita ètnica amb la població cristiana i l'expulsió. Ens trobem l'any 1525, regnant Carles I. L'Alcúdia de Veo i tota esta Vall vivia el desfici del moment que antecedia a la rebel·lió i a la guerra incerta.

 

 

 

 

 

LA BATALLA

 

El 16 de novembre de 1525 les mesquites de la Serra van ser tancades i el 8 de desembre el rei-emperador Carles I decreta que els musulmans han de convertir-se o emigrar; este mandat es modifica el 15 de gener de 1526, ordenant que el que no es convertisca siga fet esclau i se li confisquen tots els seus béns; a més se'ls prohibia vendre les seues joies i se'ls obligava a “sentir els sermons dels predicadors cristians, a entregar les armes i a portar en els turbants una mitja lluna blava, i a descobrir-se quan passara el Santíssim Sagrament, a no tindre reunions ni practicar la seua religió i tancar les Mesquites”.

 

Els musulmans de Benaguasil desencadenen una revolta que s'estén al març de 1526 a tota la Serra d'Espadà; esta constituïa el territori més gran, habitat per moros, que quedava a Espanya. Van triar com a cabdill a un moro d'Algar, anomenat “Gargau”, que s'autoproclà rei amb el nom de “Zelim Almanssor”, organitzant la guerra en tota la Serra; bandes de musulmans ixen a les muntanyes per a robar als cristians i als seus pobles. El Duc de Segorbe, creient que els moros no eren capaços d'organitzar-se, ataca amb 4000 hòmens en la vall d'Almonacid, patint 260 baixes i dispensant-se la seua infanteria que queda reduïda a menys de 1000 hòmens té que retirar molt de pressa i quasi en solitari, a Sogorb.

 

En Onda es reunix, en el mes de juliol, un segon exèrcit reial d'uns 4000 hòmens per a atacar la Sierra pel nord, mentres uns 300 musulmans s'establien en les vessants de les muntanyes, A l'Est de Tales, organitzant escaramusses des de tota la cadena fortificada de Suera, Veo i l'Alcúdia, que produïx grans baixes en ambdós costats. El 21 de juliol de 1526 un atac cristià pren la muntanya amb lleugeres pèrdues i els musulmans fugen perseguits per la Vall de Veo fins a Aín, on distribuïts en set posicions diferents es van fer forts “amb abundància de pedres per a defendre's i amb gran determinació”; el 30 de juliol de 1526 les forces cristianes havien ocupat Aín i l'Alcúdia de Veo: “els nostres van prendre dos llocs, que estan al peu de la Serra, que s'anomenen Aín i l'Alcúdia de Veo, i després van prendre un altre lloc que s'anomena Benihallí, en el que van trobar molt de blat i altres aliments i roba, els quals van ser saquejats”.

 

A finals d'agost els musulmans ataquen, sense èxit, el castell de Suera, però en canvi, repel·lixen repetidament els assalts dels cristians en les muntanyes de l'Alcúdia de Veo i Aín.

 

El 19 de setembre de 1526 dos columnes de més del 7000 soldats (2500 eren veterans alemanys al servici de l'emperador) ataquen simultàniament entre l'Alcúdia, Almedíjar i Aín; moren uns dos mil musulmans, mentres altres tants són fet presoners i venuts a València com a esclaus.

 

Finalment la Serra –la nostra Alcúdia de Veo, Veo, Jinquer, Benitandús…- quedava desarmada, les seues mesquites derruïdes, els llibres de l'Alcorà cremats i els seus habitants obligats a convertir-se al catolicisme. El botí que havia sigut sostret ascendia a 200.000 ducats i estes comunitats van haver de pagar multes i es van veure privades de les seues terres i collites.

 

El 19 de setembre de 1526 desapareixia l'últim Regne de Taifes o “Alcadiazgo d'Eslida”, a què pertanyia l'Alcúdia de Veo. Tres llargs segles es tancaven darrere de la “Batalla de la Serra Espadà”, que va tindre el seu escenari últim precisament en el nostre terme. l'Alcúdia de Veo, Veo, Benitandús i Jinquer, van quedar reduïts a la misèria que desembocaria, després d'una infructuosa cristianització, en la definitiva “expulsió dels moriscos” l'any 1609.

Coneixem, però, un nou capítol de la nostra història, que és, al mateix temps, la història general de la nostra Serra Espadà.
Dl Dm Dx Dj Dv Ds Dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 

Formulari de cerca

 

Site developed with Drupal