Ajuntament de l'Alcudia de Veo

Dimecres, Octubre 16, 2013 - 15:00
SEGLES XVII Y XVIII. LA CASA DE MEDINACELI I ALTRES HISTÒRIES

En la meva última aportació per a una futura “Història de l'Alcúdia de Veo, Veo i les seues dependències”, en el Programa de Festes d'Agost de l'any 2002, treia notícies relacionades amb esta Parròquia, pertanyents al segle XVII i que es troben en les Actes de Visites Pastorals dels Srs. Bisbes de Tortosa. Amb elles ens formàvem la imatge dels primers anys, després de la repoblació, del nostre poble, sobretot en l'aspecte eclesiàstic.

Hui continuarem amb l'estudi de la nostra història i ho anem a fer donant una mirada a l'organització social i política d'aquells anys, en la que es veia immersa la gent d'estos llocs.
Des dels anys del 1620 al 1811, València és la capital del Regne, amb les sues Corts, Furs i Magistrats propis i diferents dels altres Regnes d'Espanya (encara que després de la Batalla d'Almansa, 25 d'abril de 1707, este “estat de Regne” quedarà més com una il·lusió que com una realitat). El Rei era la màxima autoritat i l'exercia mitjançant un Virrei o el “Portaveu del Govern General o Generalitat”.

La Serra d'Espadà, amb tots els seus pobles i termes, pertanyia al Senyoriu o Ducat de Cardona i Segorbe, que exercia tota l'autoritat i domini; este tenia el seu representant a València, reconeixent com a superior al Governador; a més, i com a autoritat inferior, trobem a l'Alcayde de la Vall d'Uixò i la Serra d'Eslida, amb residència en Benigafull (lloc de la Vall d'Uixò). L'Alcúdia de Veo, Veo, Xinquer, Benitandús i tota la contornada pertanyien a esta governació i el seu Alcalde i els altres càrrecs públics eren anomenats per este governador del Sr. Duc.

Els drets i obligacions venien regulats per “Els Furs de València” (fins que van ser abolits per la Llei de Nova Planta, després de la derrota d'Almansa), però els nomenaments dels diversos càrrecs en tota la governació els tenia reservats per a si el Duc de Cardona i Segorbe; així, la realitat consistia en el fet que de veritat el que governava i administrava estos llocs de la Serra d'Espadà era el Duc.
Esta estructura administrativa va durar fins al 8 d'agost de 1811, quan les Corts de Cadis, convocades pel Consell de Regència (era la Guerra de la Independència contra Napoleó, el Rei Ferran VII en exili de França), van abolir els Senyorius, incorporant-los a la Nació.

Després naixeria una nova administració, que distribuïa la Nació en Províncies, administrades per Governadors Civils, que ha durat fins als nostres dies.

Tots estos vaivens politicocivils, van fer que l'Alcúdia de Veo i el seu entorn fóra perdent a poc a poc aquella unió de llargs segles amb l'entitat “Serra d'Eslida” (recordem que es remunta a l'hora de la reconquista); tots estos pobles van quedar com aïllats en la Sierra, un poble més de províncies, xicotet i per tant amb poca importància per als polítics i gens ben atesos en les seues necessitats.
Però recorreguem este temps amb un poc més d'atenció: l'any 1653, el Senyoriu d'Eslida, a què pertany l'Alcúdia de Veo i els seus llocs de Veo, Xinquer i Benitandús, ha canviat de nom. L'hereva de la Casa de Segorbe i Cardona, Pallars, etc., que era la senyora Catalina Folch de Cardona, s'havia casat amb D. Juan Francisco de la Cerda, Duc de Medinaceli; d'esta manera tan natural tots els títols i propietats van passar al nom d'este últim Ducat, el de Medinaceli. Els senyors de Medinaceli van ser factors de grans reformes i constructors de forns, vivendes, hostals, etc.

L'Alcúdia de Veo es va beneficiar de pertànyer a esta Casa i Senyoriu, sent d'este temps l'Església parroquial, l'antic Calvari, el Forn i l'actual entrada del poble, com a base d'un projecte d'ampliació del mateix poble, que es trobava reclòs en la part alta.

Amb tot, la pobresa era el denominador comú en tots els aspectes de la vida dels nostres avantpassats, com advertix el botànic Antonio José de Cavanilles al descriure estos llocs l'any 1720: “… sòl ingrat sembrat de penyes que ocultaven alguna porció de terra i les van arrancar per a beneficiar-la, van trencar erms, van plantar figueres, vinyes i algunes oliveres i a força de treballar van aconseguir repoblar aquelles aldees. Els fruits que s'arreplegaven es calculen en 200 cafissosde blat, 100 de dacsa, 600 arroves de figues, 200 de garrofes, 700 d'oli, 2000 litres de vi, 100 arroves de panses, porcions de fesols, mel i altres articles de menor valor” (Observacions sobre la Història natural … del Regne de València núm. 148).

l'Alcúdia de Veo en 1646 tenia 36 cases i uns 144 habitants, que en 1787 havien ascendit a 304, dels quals, entre els hòmens, són fadrins 96 fadrins, casats 44 i viudos 7; entre les dones, són fadrines 99, casades 49 i viudes 9 (cens de Floridablanca 1787).

Els oficis, en este transcórrer d'anys a l'Alcúdia de Veo, segons el mateix cens indicat anteriorment són: llauradors, 35; jornalers, 20; artesans, 9; criats, 1; capellà, 1; sagristà, 1; recaptador de la Buloa de la Croada, 1.

Mn. Vicent Gimeno Estornell
Rector de l'Arxiprestal S. Jaime de Vila-real
Que va ser capellà de l'Alcúdia de Veo i Veo (1966/1970).

Dl Dm Dx Dj Dv Ds Dg
 
 
1
 
2
 
3
 
4
 
5
 
6
 
7
 
8
 
9
 
10
 
11
 
12
 
13
 
14
 
15
 
16
 
17
 
18
 
19
 
20
 
21
 
22
 
23
 
24
 
25
 
26
 
27
 
28
 
29
 
30
 
31
 
 
 

Formulari de cerca

 

Site developed with Drupal