La Conquesta Cristina
El 9 d’Octubre de 1238, el Rei D.Jaume I d’Aragó entra en Valencia capital, habent conquerit abans Burriana. Els pobles de la Serra d’Espadá permaneixien favorables al Rei Abû Saïd de Valencia, que ara residía en Segorb, finsque es va convertir al cristianisme. Tota la serra quedaba habitada pels musulmans, que més tard cridarien “ Moriscos”, amb frecuents insurrecions.
Per evitar aquests problemes, el Rei D. Jaume I concedía “ la Carta de Gracia i Seguritat” el 29 de Maig de 1242, creant o respectant “ el Alcadiazgo de Eslida” el Rei feia d’Eslida com la capital de un xicotet Regne de Taifa dins de la Serra D’espadá, al que perteneixien: la Villa d’Eslida, ain, Alcudia, Veo, Benitandús, Xinquer, Pelmes i el Castell i el Vall de Suera. Per aquesta carta es respectaba tota la forma de vida d’aquells pobles segons tradició i religió musulmana, obligant als cristians a no molestar-los ni a impedir-los el practicar les seues costums; aixi com es resprectaben les seues Mezquites, escoles, festes, cementiris, heredats, etc.
¿Com estaba organitzat aquest “ Alcadiazgo d’Eslida”, al que pertenia Alcudia de Veo?
Eslida era el centre polític i económic dels nuclis mancomunats d’Aín, el Vall de Veo, Alcudia, Suera, Castro i Fanzara, que eren coneguts com Eslida i la Serra D’espadá. Tots se trobaven baix la jurisdicció d’un jutge o Alcalde d’Eslida. Aquests llocs eren coneguts com Aljamas ja que la seua població era totalment musulmana, cosa que garantia la Carta de Gracia i Seguretat, i cada una de les Aljames tenia un administrador local elegit, anomenat l’Alamí.
Aquestes es situaven junt a Castells guarnits per cristians i dirigits per administradors militars cristians que s’ anomenaben Alcaldes (sols en ells podien residir els cristians dins del alcadiazgo, sent al mateix temps la força militar davant eventuals sublevacions; en aquestos Castells s’ubiquen las Parroquias del Castillo, especialment en els principals, amb un Retor que servía als cristians).
L’Alamí musulmá era com de villes independents ja d’Eslida (ACA-Cancillería 1209 fol 44), així las Aljamas es van convertint en municipis dirigits per administradors, ancians i notables.
La Aljama de Veo amb Alcudia, en 1383-90 té 25 caps de familia o Noms, es a dir, uns 100 habitants; en 1415 apareixen per a Veo 45 (180 h.) i per Alcudia 58 (232 h.), en 1427, per a Veo 32 (128) i per Alcudia 47 (188), en 1451 per a Veo 38 (152) i per Alcudia 43 (172) i en 1602, abans de l’expulsió, Veo 41 (164) i Alcudia 65 (260).
El “ Alcadiazgo de Eslida” va disfrutar per llarg temps de una tal autonomía que va convertir aquesta serra en una “Comunitat autónoma” en el mes ple sentit; açò va abocar a una serie de disputes entre els cristians i musulmans que va portar a la supresió del Alcadiazgo per els anys de 1535 i a la expulsió dels moriscos en el 1609. Dos religions, dos societats i dos cultures que no van poder conviure.
Aquestes dades, tretes de diversos treballs de prestigiosos historiadors, ens obrixen portes per al estudi de l’història del nostre poble, Alcudia de Veo; per el moment la coneixem un poquet mes i alló pot ser anime a estudiar amb mes deteniment i profunditat els arxius que guarden el pasat del nostre poble.
