Segles XVII i XVIII. La casa de Medinaceli i altres històries
En la meua última aportació per a una futura “Historia de Alcudia de Veo, Veo i les seues dependències”, en el Programa de Festes d’Agost de l’any 2002, treia notícies relacionades amb esta Parròquia, pertanyents al segle XVII i que es troben en les Actes de Visites Pastorals de els Srs. Obispes de Tortosa. Amb elles ens formàvem la imatge del primers anys, després de la repoblació, del nostre poble, sobretot en el aspecte eclesiàstic.
Hui anem a continuar amb el estudi de la nostra història i eu anem a fer donant una mirada a l’organització social i política d’aquells anys, en la que es veia immersa la gent d’aquests llocs.
Des de els anys del 1620 al 1811, Valencia es la capital del Regne, amb les seues corts, Furs i Magistrats propis i diferents dels altres Regnes d’Espanya (encara que després de la Batalla de Almansa, 25 d’Abril de 1707, aquest “estat de Regne” quedarà més com una il·lusió que com una realitat). El Rei era la màxima autoritat i la exercia mitjançant un Virrei o el “Portaveu del Govern General o Generalitat”
La Serra d’Espadá, amb tots els seus pobles i termes, pertanyia al Senyoriu o Ducat de Cardona i Segorb, que exercia tota la autoritat i domini; aquest tenia el seu representant en Valencia, reconeixent com superior al Governador; a demés, i com autoritat inferior trobem a l’Alcalde de la Vall d’uixó i la Serra d’Eslida, amb residencia en Benigafull (lloc de la Vall d’Uixó). Alcudia de Veo, Veo, Xinquer, Benitandús i tots els voltants pertanyien a aquesta governació i el seu Alcalde i els demés càrrecs públics eren nomenats per aquest governador del Sr. Duc.
Els drets i obligacions venien regulats per “Los furs de Valencia” ( fins que van ser abolits per la llei de nova planta , després la derrota de Almansa), però els nombraments dels diversos càrrecs en tota la governació els tenia reservats per si el Duc de Cardona i Segorb; així, la realitat consistia en que de veritat el que governava i administrava aquestes llocs de la Serra d’Espadá era el Duc.
Aquesta estructura administrativa va durar fins el 8 d’Agost de 1811, quan les corts de Cádiz convocades per el Consell de Regència (era la Guerra de la Independència contra Napoleó, el Rei Fernando VII en exili de França), van abolir els Senyorius, incorporant-los a la nació.
Després naixeria una nova administració, que distribuïa la Nació en Províncies, administrades per Governadors Civils, que ha durat fins als nostres dies.
Tots aquests vaivens polític-civils, van fer que Alcudia de Veo i el seu entorn fos perdent poc a poc aquella unió de llargs segles amb l’entitat “Serra d’Eslida” (recordem que es remunta al temps de la reconquesta); tots eixos pobles van quedar com aïllats en la Serra, un poble mes de províncies, xicotet i per tant amb poca importància per als polítics i res ben atesos en les seues necessitats.
Però recorreguem aquest temps amb un poc més d’atenció: l’any 1653, el senyoriu d’Eslida, al que pertanyia Alcudia de Veo i els seus llocs de Veo, Xinquer i Benitandús, ha canviat de nom. La heretera de la casa de Segorb i Cardona, Pallars, etc., que era Donya Catalina Folch de Cardona, s’havia casat amb D.Juan Francisco de la Cerda, Duque de Medinaceli; d’aquest mode tan natural tots els títols i propietats van passar al nom d’aquest últim Ducat, el de Medinaceli. Els senyors de Medinaceli van ser factors de grans reformes i construccions de forns, vivendes, hosteries, etc.
Alcudia de Veo es va beneficiar de pertànyer a aquesta Casa i Senyoriu, següent d’aquest temps l’església parroquial, l’antic Calvari, el forn i l’actual entrada del poble, com a base d’un projecte d’ampliació del mateix poble, que es trobava recluit en la part alta.
Amb tot, la pobresa era el denominador comú en tots els aspectes de la vida del nostres avantpassats , com adverteix el botànic Antonio José de Cavanilles al descriure aquests llocs en el any 1720: “…sol ingrat sembrat de penyes que ocultaven alguna porció de terra i les arrancaren per beneficiar-la, van trencar erials, plantaren figueres, vinyes i algunes oliveres i a força de treballar van aconseguir repoblar aquelles aldees. Els fruits que es recollien es calculen en 200 cahices de blat, 100 de panis, 600 arrobes de figues, 200 de garrofes, 700 d’oli, 2000 litres de vi, 100 arrobes de panses, porcions de bajoques, mel i altres articles de menor valor” (Observacions sobre l’historia natural…del Regne de Valencia nº148).
Alcudia de Veo en 1646 tenia 36 cases i uns 144 habitants, que en 1787 havien tingut un ascens a 304, dels quals, entre homes, son solter 96 homes, casats 44 i viudos 7; entre les dones, son solteres 99, casades 49 i viudes 9 (cens de Floridablanca 1787).
Els oficis, en aquest transcórrer d’anys en Alcudia de Veo, segons el mateix cens indicat anteriorment son: llauradors, 35; jornalers, 20; artesans,9; criats,1; cura, 1; Sacristán, 1; reclutador de la Buloa de la Cruzada, 1.
